El concepte de viure, treballar i jugar en un mateix lloc és molt antic.
Les coves prehistòriques funcionaven com aixoplucs, tombes i llocs per a fer rituals i pintures murals.
A la casa romana, l’habitació més important era el tablinum, la oficina de la casa, on es rebien els clients. Al costat de l’entrada principal hi havia dues sales, que s’usaven com a tenda o taller.
A la casa medieval, la planta principal de la casa, que donava al carrer, era la tenda o taller, i la part residencial la formava una única habitació que s’utilitzava tant per cuinar, menjar, fer negocis o dormir. La casa medieval era un espai públic, on les funcions es diferenciaven tan sols pel canvi de lloc dels mobles segons es necessités.
Al segle XIX, amb la industrialització, el treball es concentra a les fàbriques i la casa deixa de ser un lloc de treball.
L’interior de les cases evoluciona molt. Molts artesans passen a ser comerciants, i construeixen espais separats dels seus negocis i els empleats i aprenents han de buscar un altre lloc on viure. La casa, per tant, es defineix com un lloc separat de la feina i especial.
Al segle XX la casa moderna continua separada de l’espai de treball, però els espais comencen a ser més flexibles, on cada usuari reflexe la seva personalitat i estil de vida.
Al segle XXI, l’espai de treball ha canviat gràcies a internet, que ha facilitat el treball, que no és necessàriament sempre presencial.
La casa és ara més flexible, amb espais que es fan i es desfan, que creixen i decreixen, que s’obren i es tanquen, que es connecten entre sí, adaptant-se a les necessitats i les inquietuds dels que hi viuen.
Les límits entre vida de família, vida laboral i vida social, es difonen i la casa s’ha d’adaptar a aquestes noves necessitats, oferint més flexibilitat i eficiència.
CONSTRUINT A LA SALA 